I a sobre… la Paulette!, de Barbara Constantine

Lectures: 15

En ocasions, s’agraeix d’allò més que hi hagi autors que no tinguin la intenció d’obsequiar-nos amb l’obra definitiva, que no creguin, com Umberto Eco —i el que és més greu, com alguns dels seus desorientats i molt menys dotats deixebles—, que cada llibre nou ha d’assenyalar un abans i un després en la història de la literatura.

Barbara Constantine pren prestat un vers d’A Bicyclette d’Yves Montand per donar títol a la seva nova novel·la: I a sobre… la Paulette, (Et puis, Paulette…), Editorial Empúries, 2013, traduïda amb la seva habitual delicadesa per Marina Espasa. Una petita faula benintencionada que ens parla de l’amistat, de la solidaritat i de les relacions intergeneracionals; en certa manera, d’un retorn a aquells temps en que els nuclis familiars eren molt més amplis que no pas avui en dia, quan els avis, els fills i els néts vivien conjuntament en una mateixa llar.

Una llar, perquè no és el mateix viure en una casa —que sovint la soledat o la mala entesa converteixen en poc més que “un forat perdut”, (pàg. 174)— que en una llar: un indret on compten molt més les persones, i els lligams irrompibles que s’estableixen entre ells, que no pas l’edifici que els aplega. A partir del moment que Ferdinand s’adona que “hauria de començar a endreçar-se a si mateix”, (pàg. 23), que li cal “tenir gent al seu voltant, sentir-se útil, compartir moments”, (pàg. 174), la seva granja de grans dimensions s’anirà omplint, convertint una incòmoda solitud en agradable companyia —on cadascú omple els “forats”, (pàg. 77), dels altres.

Tant l’obra com l’estil de Constantine la defineix el minimalisme, la insostenible (i agradosa) feixuguesa de la simplicitat i la brevetat: capítols concisos, gairebé telegràfics; paràgrafs i frases breus, directes, sense floritures, a la recerca de l’essencial. I, el que és més important, de la quotidianitat; de “Lo que pasa en la calle”, que diria l’alumne del Mairena machadià —que massa sovint la literatura desatén per (presumptament) superficial.

En conclusió, un llibre que —malgrat l’excessiva submissió al seu missatge i a un immoderat optimisme— sap molt bé el què vol i com vol oferir-ho, pulcrament escrit, que es llegeix amb deler i costa de deixar. Els personatges se’ns han fet tan entranyables, tan familiars, tan cosa nostra —la traça de l’autora, en aquest aspecte, és més que remarcable— que sentim un gran dolor, quan en som tan sobtadament privats, tot just quan sembla que la situació promet més.

Decisió que potser alguns consideraran massa abrupta, però que, segons el meu parer, no pot ésser més adient i eficaç: no tan sols no ens els podrem treure del pensament, sinó que, imaginant-nos quins camins seguiran, un cop clos el llibre, ens acompanyaran molt més temps que no podríem esperar.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 d’octubre del mmxiii