David Castillo recomana “Oceà d’incertesa” a El Punt Avui

Al seu article “Quin imprecís esclat“, del 15 d’abril,
David Castillo recomanava, a El Punt Avui,
Oceà d’incertesa.

Susanna: “Male­tes desa­te­ses: això sem­bla que són la majo­ria dels poe­mes”

Llo­bera: “El silenci de les pedres / ori­gen i final / avui t’arros­sega per l’arbreda”

Inun­dada de llum i de vida, la poe­sia de Car­les Rebassa (Palma, 1977) ha estat un dels estímuls més grans que ha donat la lírica cata­lana en el nou segle. Després de dife­rents intents, i d’impor­tants pre­mis com ara l’Ausiàs March, el Ciu­tat de Bar­ce­lona i el Ciu­tat de Tar­ra­gona, amb el seu lli­bre de sonets Sons bruts (Proa) ha asso­lit el premi Car­les Riba. Els dos pri­mers ver­sos ens donen una idea del diàleg no pac­tat entre forma i passió: “Quina esplen­dor, quin imprecís esclat / s’aviva cada tres minuts en mi?” El poeta mallorquí és així; no calla la boca i pot deri­var cap a moments cul­mi­nats en la línia de gent ins­pi­rada com ara Blai Bonet, Miquel Bauçà i Biel Mes­quida. Els 68 sonets de Sons bruts són una cele­bració de la poe­sia.

Un altre mallorquí il·lus­tre, també premi Riba, Hilari de Cara (Meli­lla, 1945), va obte­nir amb Qua­derns del port (Proa) els Jocs Flo­rals. La seva és una poe­sia d’alta gra­du­ació, tren­cada i alhora inti­mista, poblada d’éssers que es des­fan, amb imat­ges for­tes: “ficar-me a la boca una bala, un cròtal, / un gani­vet com un punxó de gel”. Més tran­quil, però de la mateixa gene­ració és Ber­nat Nadal (Mana­cor, 1950), que a Cami­lle (Pagès edi­tors, premi Agustí Bar­tra) fa un home­natge a l’escul­tora Cami­lle Clau­del, amb una epíleg de l’excon­se­llera Laura Borràs: “Nadal li con­fe­reix aquesta lli­ber­tat de ser dona, artista, amant i lliure perquè parla, perquè ens vol fer sen­tir la seva veu segres­tada, i li ofe­reix la seva pròpia veu.”

Altres pre­mis interes­sants de la collita d’aquest Sant Jordi són el Ciu­tat de Palma Joan Alco­ver per a Car­les M. Sanuy (Bala­guer, 1919) que amb L’ordre de les coses (El Gall) fa un nou pas enda­vant en la cer­ti­tud d’una obra lírica i refle­xiva, sinu­osa i alhora con­tin­guda, cons­truïda en uns sonets de bellesa extrema: “Algu­nes car­re­te­res mai no por­ten / enlloc. Per molt sovint que les tran­si­tes / aca­ben sem­pre al mateix punt d’ori­gen / en una llarga el·lipsi incon­tes­ta­ble.” Excel·lent.

Tan­ca­rem aquest apar­tat de pre­mis amb una selecció dels que ens han arri­bat d’autors més joves. Per exem­ple, Marc Rovira (Bar­ce­lona, 1989) pre­sente Cap ves­pre (Proa), gua­nya­dor del Miquel de Palol gironí. Fa una poe­sia sovint apo­calíptica i des­pu­llada, però també sub­til i plena de mati­sos: “He vist cre­mar-se una ciu­tat sen­cera / quan un raig d’àcid solar ha cai­gut / en la foto­gra­fia del seu simu­la­cre.” Un altre ins­pi­rat és Oriol Sau­leda (Sant Pol, 1993), que amb El paller (Viena) va obte­nir el pres­tigiós Martí Dot per a poe­tes joves. Sau­leda és pura música, diver­gent i diver­tit, amb unes pro­ses oscil·lants i pode­ro­ses que hip­no­tit­zen el lec­tor o els seus espec­ta­dors en uns reci­tals magnífics. Una veu fona­men­tal.

També tenen una gran potència els haikus que Jordi Pujol Nadal (Bada­lona, 1975) ha bol­cat a Torna la pluja sobre nosal­tres (Pagès), esclat mul­ti­co­lor de les tona­li­tats de la tarda que va obte­nir el premi Jordi Pàmies. Poeta a seguir. La valen­ci­ana M. Car­men Sáez es va dur el Marià Manent amb Les hores impre­ci­ses (Cos­setània), poe­mes breus i inti­mis­tes sobre l’ofici de viure i la natura, en plena refracció dels sen­tits. Tra­que­o­to­mia (El Gall) de Joan Car­les González Pujalte va rebre el Pollença amb uns poe­mes quasi filosòfics sobre el desig i la con­dició humana: “Has sub­mer­git la perla pre­ment-la con­tra / la sem­pre sexual / mucosa del llit.”

Anto­lo­gia / Com­pleta

Unes suco­ses nove­tats de la poe­sia enguany ens arri­ben a través de la poe­sia com­pleta o d’anto­lo­gies d’autors con­so­li­dats. Dins d’aquest apar­tat, salu­da­rem Dits tacats (Pagès), una anto­lo­gia entre el 1978 i el 2018 d’Àlex Susanna (Bar­ce­lona, 1957). Podem fer una lec­tura de l’estil rea­lista i intros­pec­tiu, ple de refe­rents quo­ti­di­ans. La força dels seus ver­sos és ben pre­sent en la con­junció entre la lec­tura culta i sen­sata al cos­tat de la reflexió tren­cada de gran expres­si­vi­tat: “Male­tes desa­te­ses: això sem­bla que són la majo­ria dels poe­mes. Male­tes aban­do­na­des en un aero­port que ningú no reclama.” Superb!

També és una veu sòlida Enric Sòria (Oliva, 1958), que reu­neix a Abans del ves­pre (Proa) una sin­gu­lar anto­lo­gia poètica de més de dues-cen­tes pàgines, des d’una repre­sen­tació juve­nil dels pri­mers anys als poe­mes de con­so­li­dació, com ara els que li van val­dre el Car­les Riba. Sòria és un dels poe­tes impor­tants del pre­sent, inti­mista i elegíac: “Com una lenta flama / que surt d’una trom­peta / i bri­lla i crema i creix / fins a incen­diar la nit.”

Un altre veterà des­ta­cat és Àngel Ter­ron (Palma, 1953), que a El lli­bre del mer­curi (Lle­o­nard Mun­ta­ner) com­pila l’obra iniciàtica entre el 1975 i el 1985, una poe­sia alquímica i sin­gu­lar del catedràtic de química inorgànica de la Uni­ver­si­tat de les Illes Bale­ars i veu des­ta­cada del pano­rama des de la dècada dels setanta: “Quan els cris­talls d’aigua / són punyals assas­sins, la vida es clou dins el dens ull negre.”

És impor­tant el volum Cap­ves­pres de foc i de grana (Cal·lígraf) d’Anna Dodas (Fol­gue­ro­les, 1962), assas­si­nada als 24 anys a França quan feia un viatge en bici­cleta. Premi Ama­deu Oller, Dodas era una de les grans espe­ran­ces amb els seus pri­mers ver­sos. Aquest volum és de pro­ses i nar­ra­ci­ons, però conté la bellesa i sen­su­a­li­tat d’una veu que s’estava for­mant quan va ser silen­ci­ada. L’enyo­rem.

A cura de Cèlia Riba es publica Poe­sia com­pleta (El Gall) de Josep M. Llom­part (Palma 1925-1993), un dels clàssics de la poe­sia mallor­quina moderna.

Vete­rans i novells

Una selecció de lli­bres des­ta­cats ens han arri­bat. Tenim des del veterà valencià Joan Navarro al pràcti­ca­ment debu­tant Xavier Ser­ra­hima. Els des­co­brim a pams.

Amb La nit tran­si­tant (Lle­o­nard Mun­ta­ner), Joan Navarro (Oliva, 1951) con­ti­nua la seva aven­tura ini­ci­ada gai­rebé fa mig segle. En el pròleg de l’edició ens fa una poètica: “En el prin­cipi fou l’acció. I la llen­gua. Com una copa de vidre. Com un espill. Com un palimpsest. Capes escri­tes i esbor­ra­des. Rees­cri­tes. Com la riba i el mar. I les con­qui­lles. El ras­tre de les estre­lles de sime­tria radial. De les algues.” La seva poe­sia és un tot, una radi­o­gra­fia dels sen­tits, en què es pot olo­rar cada vers i les imat­ges pre­nen una dimensió que per­pe­tua el llen­guatge de la poe­sia en l’esplen­dor dels can­vis dels dies i la fuga­ci­tat del que per­dem men­tre el poema els trans­forma en art.

Debut molt interes­sant de l’emi­nent filòleg italià Ste­fano M. Cin­go­lani (Roma, 1956) que amb Ho veig per la veu (Jar­dins de Samar­canda) ens mos­tra un món nou, ple de refe­rents cul­tu­rals i pica­des d’ullet a la tra­dició sense obli­dar viure el pre­sent, la insi­nu­ació tàcita i una sen­su­a­li­tat que podem obser­var en un comen­tari sobre els macar­rons, un viatge en metro o una copa al bar. Val molt la pena. En la mateixa col·lecció, Lluís Calvo (Sara­gossa, 1963) pre­senta Ances­tral, un exer­cici bar­roc, en els límits. La pro­li­fe­ració d’imat­ges té moments cul­mi­nants: “La com­po­sició morta, / el plor dis­tant del nen. // I l’àngel que ens amaga / la cru­ci­fixió futura.”

Un altre veterà, Vicenç Llorca (Bar­ce­lona, 1965) s’inter­roga a Cos de pode­rosa llum (Mete­ora) sobre els meca­nisme de l’amor (“fora de l’amor no hi ha camí”) en la resistència diària, amb mira­des al cinema italià neo­re­a­lista en la pri­mera part i a nom­bro­sos refe­rents cul­tes lite­ra­ris i cine­ma­togràfics en la segona.

Pro­lo­gat per Enric Casas­ses arriba Sal­va­dor Reno­bell (Bar­ce­lona, 1967) a Perquè ha de ser així (Pon­ci­a­nes), una mena de die­tari en vers, far­cit de diver­ti­des referències quo­ti­di­a­nes. Té empenta. També la té Pau Vadell (Calonge, 1984), que amb Terra llarga (Labreu) dedica a Fran­cesc Gar­riga el seu pele­gri­natge ple d’ocells i imat­ges sinu­o­ses de gran plas­ti­ci­tat i ener­gia. En una línia sem­blant, Xavier Ser­ra­hima (Ter­rassa, 1966) publica Oceà d’incer­tesa (Fonoll), una apro­xi­mació dis­cur­siva i for­ma­lista a les arrels del llen­guatge i del silenci. Tots els ele­ments hi són pre­sents, pura llum.

Per aca­bar, Laia Llo­bera (Bar­ce­lona, 1983) pre­senta a Bos­cana (Lle­o­nard Mun­ta­ner) una visió moderna de la natu­ra­lesa, plena de per­so­ni­fi­ca­ci­ons en llen­guatge àgil i mini­ma­lista d’etèria den­si­tat: “el silenci de les pedres / ori­gen i final / avui t’arros­sega per l’arbreda”.

148 total views, 1 views today

Author: admin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *